“Corrupció Automobilística A Liechtenstein” és un disc en el qual he treballat els darrers deu anys (encara que la gravació efectiva de les seves cançons no va començar fins el novembre de 1998 / gener de 1999). Fonamentalment es tracta de: 1) un disc en el qual la base rítmica està altre cop integrada dins la música, sortint una mica de l'estètica de les caixes de ritmes; 2) un petit experiment meu: mantenir l'eix tonal de l'àlbum estabilitzat en la tonalitat de mi major (amb dues o tres escapades puntuals al seu quart grau, la major) per a investigar altres formes de varietat; i 3) oferir a l'oient una alternativa accessible i espero que interessant a l'autoanomenada “música comercial” (en els seus vessants oficial i “alternatiu”), segurament massa dirigida a l'escolta ràpida (pocs elements molt reiterats) i en nom de la qual se'ns priva massa sovint de l'accés a tot un univers de músiques accessibles i riques en matisos que fa massa anys que espera el seu lloc a la llum.
És un àlbum de música pop, encara que molt influit per tota una sèrie d'investigacions compositives de, entre altres, Brian Wilson (“Pet Sounds” i, sobretot, “Smile”), Philip Glass (“Music In Twelve Parts” i “Another Look At Harmony, Part 4”), Steve Reich (“Four Organs” i “The Desert Music”), John Lennon (“Strawberry Fields Forever”), Byrds (“The Notorious Byrd Brothers”) i Lamonte Young (a nivell teòric). En algun moment algú m'ha dit que aquest disc és irreproduïble en directe, com si fós un error. Jo me n'enorgulleixo: és el futur. A l'estudi de gravació pots pensar un so, treballar-lo i aconseguir-lo. Tant fa que no hi hagi circ com en el directe: tot va de concepte i pensament. El directe és la religió, l'adoració acrítica de déus (i, de passada, un autèntic destrossanervis per al propi músic). El treball d'estudi és la ciència, l'avançar de manera sòlida cap a noves experiències (si hom està decidit a treballar molt dur, diguem-ho clar).
De fet, considero tota la música com a aplicació de conceptes de física del so, analitzable en termes d'informació discreta en abstracte. No constitueix per si sola cap llenguatge, ni conté cap codificació emocional intrínseca. Molts teòrics s'han radicat en teories “emocionals” de la música, sense adonar-se que les reaccions de cada oient a una peça concreta són sempre individuals i intransmissibles. En aquest àlbum, les pistes instrumentals sovint van ser creades uns quants anys abans que les lletres que se'ls varen adjudicar aleatòriament. El tema dels continguts semàntics de les lletres, aquí o en una altra banda, pertany sempre a un camp diferent, el lingüístic. Lletra i música poden, per tant, simplement discórrer a la vegada. Relacionar-les és, per tant, un acte individual i intransferible.
En tot cas, és curiós que amb aquests plantejaments teòrics hagi acabat arribant a uns resultats tan clàssics i convencionals. Però això últim juga al vostre favor: no us serà en absolut difícil “entrar-hi”. Simplement deixeu-vos emportar: el compositor ha fet tot el treball per vosaltres. Bona audició!

Lluís Paloma, “Patinet”, Terrassa, 24 de juny de 2003 i 11 d'octubre de 2004.